Com afecta als infants més petits la situació de confinament?
Passades les
primeres setmanes de confinament i veient que la necessitat de mantenir els
infants a casa s’allargarà almenys
algunes setmanes més del temps inicialment previst, una de les principals preocupacions en les
famílies és pensar quins efectes adversos pot tenir aquesta situació de
reclusió forçada en els infants, especialment en aquells més petits.
Malauradament ens trobem en una situació del tot nova, de la que no disposem
d’estudis ni referents previs que ens puguin garantir la resposta.
Tot i això, el que
sí assenyalen els experts és que la situació que estem vivint té, en termes
generals, més repercussions negatives en el benestar emocional dels adults que
en el dels infants. De fet, pot
sorprendre veure com ells es mostren feliços aquests dies al poder compartir més temps amb nosaltres del que sol
ser habitual.
Com ja ens mostrava
Maria Montessori: “els menors tenen una capacitat d’adaptació que cap adult
posseeix”. I aquest fet és en gran part
comprensible si tenim en compte que la principal necessitat de l’infant és
sentir-se segur, i aquest sentiment de seguretat l’obté a través de la
proximitat i connexió amb les seves principals figures de referència, aquelles
persones amb qui manté un vincle afectiu que li serveix de base per garantir
tant el seu benestar físic i emocional com el seu desenvolupament psíquic.
Així, més que el
confinament en si, el que resulta clau és la vivència que l’infant té d’aquesta
experiència, i que serà el que determinarà en major mesura els efectes
d’aquesta situació. Hem de tenir present que els infants entenen i interpreten
la realitat no tant pel contingut de què veuen i escolten, sinó especialment
per com perceben que els seus adults de referència senten i viuen una
determinada situació. És a dir, per tal de poder entendre el món i captar si
una situació és bona o dolenta, i si l’han de considerar un perill, el que fan
els infants és mirar a l’adult, observar quina expressió fa, quina mirada té,
quin to de veu utilitza, interpretant el que observen en nosaltres com a guia
de com s’han de sentir.
Així, si ens
perceben tensos, irritables i angoixats, interpretaran la situació com un
perill i reaccionaran també de la mateixa manera. Evidentment no és fàcil
mantenir-nos en una actitud serena en tot moment, però sí que cal recordar que
els més petits necessiten sobretot un clima de tranquil.litat per sentir-se bé,
sent atesos per uns pares i mares que els puguin transmetre afecte i calma.
Malgrat això, la
limitació d’espai i d’aire lliure per poder-se moure, jugar i explorar amb
llibertat, la manca de contacte amb altres infants de la seva edat pel que fa
als més grans, juntament amb el malestar que perceben en nosaltres, poden fer
que observem al nostre/a fill/a més apàtic, sensible o irritable de
l’acostumat. És esperable que l’infant
pugui mostrar-se més ploraner i demandant d’atenció i consol de l’adult, que
tingui més rebequeries de l’habitual, que es queixi de símptomes de malestar
físic (mal de cap, mal de panxa, etc.), que presenti alteracions del son i la
gana, i inclús que mostri comportaments propis d’etapes anteriors del
desenvolupament (regressions). Són reaccions dels tot normals, a les que no hem
de témer i que s’aniran resolent a mesura que l’infant pugui retornar a la seva
quotidianitat.
I mentre, què podem fer per acompanyar-los? No
hi ha cap recepta màgica tret d’oferir-los el nostre afecte, contacte, escolta
i comprensió. Mantenir-nos al seu costat tant les estones d’oci i diversió, com
també sent capaços de sostenir aquells moments de plor, de mal humor, de queixa
i de demanda. En resum, transmetent-los que estem amb ells per ajudar-los i
protegir-los, que és allò que més necessiten per sentir-se segurs.
Al marge d’això, es
recomana mantenir unes rutines, dins la flexibilitat, per tal d’ajudar-los a
que es puguin regular millor. També és
convenient explicar als infants el perquè han d’estar a casa i no poden sortir,
fent servir un llenguatge senzill, sense explicacions innecessàries ni
inquietants, i vigilar que no estiguin exposats a notícies o informacions que
els puguin alarmar.
És convenient evitar
fer canvis significatius en els hàbits de l’infant que suposin per ell una
exigència afegida que li generi més tensió i malestar. Malgrat pensem que el
fet d’estar a casa ens pot facilitar acompanyar a l’infant en aquest procés, no
és un bon moment per retirar el xumet, treure el bolquer, iniciar el
deslletament o començar a dormir sol. Cal valorar també que aquests processos
impliquen a les famílies haver de gestionar un estrès adicional que ens pot
sobrepassar. No hi ha pressa per haver de fer aquests canvis ara, i segurament
serà millor per tots posar-nos les coses el més fàcil possible per poder oferir
la calma i tranquil.litat que els nostres infants requereixen. I no hem
d’oblidar que l’única manera de poder transmetre calma i contenir el seu
malestar és precisament poder mantenir la nostra pròpia calma.
Perquè quan aquesta
situació acabi, el record de com es van sentir serà molt més important que el
que van fer o no van tenir oportunitat de fer.
Natàlia Palou Mas
Psicòloga i Psicoterapeuta
Num. Col·legiada 14230
Assessorament Psicopedagògic CEIF Arraona, EB Calvet d’Estrella i Joan
Montllor.
